ENRIQUE LARROY

Larroy reincedeix en el color, en la pintura, en els seus dubtes i errors, en el seu discurs, insisteix en obres anteriors, en les deixalles d'altres treballs. La seua pintura té molt de trama i de xarxa, uperposa, oculta, planteja un exercici de desxiframent, hi ha alguna cosa en ella d'irresoluble, no hi ha certeses, l'espectador no troba un punt al qual agarrar-se. Tot resulta inestable i alhora perfectament construït, fons calculats, geometries superposades, plns que s'entremesclen fent impossible separar fons i superficies. Paranys per a la visió. Els seus papers, llenços, imatges digitals, es converteixen en una arquitectura en dubte, que es trontolla no per inseguretat sinó convertida en pregunta. Aquesta és la manera en què Larroy entén la pintura i ens involucra en ella, des d'una certa distància i amb altres graus de sofisticació, traslladant així una precisa visió del món. Una visió crítica, irònica i veraç.